AFORISMES QUARESMALS

La conversió de cor no afecta només l’àmbit ètico-personal. La metanoia és un procés que trenca amb el món. Ser cristià avui vol dir estar disposat a ser alternatiu.

És difícil imaginar que un cristià del nostre segle es pugui mantenir sense una relació mística amb el Senyor. 

La temptació dels espiritualismes gnòstics. La religiositat que no s’encarna en la vida real i no es tradueix en l’amor pels més pobres, difícilment és cristiana. Crist va morir a la creu.

Per a la mística cristiana dels segles XX i XXI, el sant no és un virtuós heroic, sinó aquell que viu el dia dia en presència de Déu i acull en el seu cor la misericòrdia que s’expressa en la caritat fraterna.

L’abstinència quaresmal en si mateixa ens recorda qui som. Des dels inicis, els cristians han servat l’abstinència de menjar carn els divendres. Aquell dia, a l’hora Nona va morir el Senyor.

La tendresa és l’expressió més genuïna de la misericòrdia. Qui no ha estat amorosit en la primera infantesa pot tenir carències afectives. Per entendre l’amor de Déu, cal identificar l’amor que estima sense esperar res a canvi.

La rigidesa i l’ènfasi ideològic d’alguns cristians podria allunyar els qui ja ens miren amb desconfiança.

Els cristians necessitem la gràcia de Déu, que ens és donada per la inhabitació de l’Esperit Sant.

La Quaresma ens torna a confrontar amb l’evangeli. Amb Jesús. No podríem ser cristians sense una relació sincera, real i concreta amb Jesús.

Els contratemps no ens poden apartar de Jesús. Ho diu l’apòstol. Això no treu que els trasbalsos ens deixin atònits. Fins a oblidar el confort i el consol d’estar amb Jesús. De passar-hi una estona tête a tête.

La creu és la icona de la fe, que és confiança real, viscuda amb convicció. Sense escarafalls.

La senzillesa franciscana i l’austeritat ignasiana es conjuguen. Tot passa pel calvari, pel misteri de la creu. Però a tot arreu s’obren portes.

Demanem la gràcia del coneixement intern de Jesús.

DIÀLEG DE SORDS

Mai com fins ara, d’uns anys ençà, s’ha parlat tant de la necessitat de diàleg. Infinites reunions de tot tipus tenen com a finalitat el diàleg.

Però em ve un dubte: és que la gent sap què és dialogar? I si ho sap, vol dialogar de veritat? Perquè dialogar suposa tenir unes actituds prèvies que possibilitin el diàleg. Sense aquestes actituds prèvies, el diàleg és inexistent. Perquè dialogar suposa una actitud d’apertura, d’escolta, de receptivitat.

Tanmateix, es porta a la taula de diàleg el tancament sobre les pròpies idees, cultures, sentiments, valors, interessos. Amb l’oblit que aquest tancament els impedeix de reconèixer res més enllà del seu propi món, del seu propi interès, anul·lant, així, el diàleg.

Aquest tancament és contraposat a l’escolta, a l’obertura, al rebre i aprendre, que seria un enriquiment.

Com pot dialogar qui s’ha quedat en el seu propi egoisme? Com es pot dialogar quan s’és incapaç de sortir d’un mateix?

El diàleg verdader és un viatge envers l’alteritat. La qual cosa suposa tres temps: sortir de casa, trobar-se amb el que és diferent i tornar d’una manera diferent de com un va començar.

Per conèixer allò que és diferent cal que un surti del seu món, per endinsar-se en allò que és desconegut. Sense sortida no hi ha diàleg, sinó monòleg. Sense sortida només hi ha projecció i repetició d’allò conegut, sense cap trobada amb el que és diferent.

Quan hi ha la veritable trobada amb “l’altre” es produeix un estranyament. L’altre, alter, m’altera, ja que em confronta amb el desconegut. La trobada verdadera i el diàleg autèntic té lloc quan, en comptes d’imaginar l’altre, deixo que l’altre em reveli el seu món, en lloc de projectar les meves pors o idealitzacions sobre ell.

Després d’un diàleg autèntic, en acabar cap no és ja el mateix de l’inici, perquè s’hi han introduït paisatges nous. El diàleg no dilueix la pròpia identitat, igual que no perdem la nostra llengua pel fet de aprendre altres idiomes.

No es pot dialogar quan un va carregat de prejudicis. Cal tornar a la ment i al cor la innocència, a fi de poder acollir altres camins; cosa que suposa un despreniment de les pròpies actituds negatives o tancades.

No es pot dialogar sense acceptar l’altre persona. Tota barrera que portem d’antuvi impedeix caminar cap a l’alteritat.

Sense voler defensem els nostres territoris d’idees, costums, cultures... que neixen d’un apocament de la nostra personalitat i d’un reduccionisme de la pluralitat i de l’universalisme.

Quan s’observa la quantitat de diàlegs que es proposen, però sense les actituds prèvies que possibilitin el diàleg, es comprèn que aquestes trobades són “diàlegs de sords”.

Per desgràcia, el que prolifera en la majoria de les trobades són “diàlegs de sords”.

Extret del llibre «Pequeños manantiales»

de Federico Elorriaga, sj

 

 

PREGÀRIA DE REVISIÓ DE DIA

AGRAÏR

Busco un lloc tranquil al final del dia.

Tranquil·litzo el meu cos i el  meu Esperit.

Em poso en la presència de Déu. El senyor és aquí, amb mi, ara.

Revisc amb la meva imaginació el dia viscut , sense fer cap  judici moral (que va estar malament, que no havia d’haver fet o dit ): que vaig fer? amb qui vaig estar? que vaig dir, que em van dir?

Quins sentiments vaig tenir en les coses que vaig fer i amb les persones amb les que vaig estar? que em va donar pau, alegria, goig? que em va molestar, que em va incomodar, em vaig posar distant amb els altres? perquè vaig tenir aquests sentiments? Quin  va ser el seu origen?

Dono gràcies per el dia viscut avui, la pau, l'alegria i el goig experimentat. Aquests sentiments són fruit de la presència de Déu i del seu Esperit.

 

DEMANAR PERDÓ

Li demano perdó a Déu per les distancies , indiferències, males intencions, nicieses del meu dia. per tot el que no m’ha permès  créixer, estimar, i servir als altres.

 

DEMANAR AJUDA I CONFIAR

Acte de profunda confiança que Déu camina amb mi i que mai m’abandonarà. Malgrat el meu pecat i incoherència jo estic embolcallat en l'amor i la tendresa de Déu.

Demano al Senyor seguir sent el seu company/a de ruta.

Li presento a Déu el meu dia de demà : el que faré amb

Senyor; que us conegui, perquè si us conec us estimaré.

Senyor; que us estimi, perquè si us estimo us seguiré

PERDÓ'S

Podria ser l‘slogand‘un anunci publicitari. O bé un joc de paraules. Però no. «Perdo‘s» és una paraula màgica, O, més ben dit, una paraula clau de l‘ideari cristià. Un concepte fonamental, irrenunciable i, tanmateix, innegociable. Encara que el verb «perdonar» indica l‘acció possiblement més difícil i a voltes més delicada que exigeix l‘evangeli; Més encara en un clima cultural de tendència narcicista i en un estat del món amenaçat per la desconfiança dels uns vers els altres. Quantes vegades hem sentit allò de «perdono però no oblido». O hem vist escrit: «Ni oblit ni perdó». El contrast amb les paraules de Jesús és obvi. Així, el sentit cristià del perdó incondicional pot crear algun problema als mateixos que ens diem i volem viure com a cristians. Al final de cada quaresma, hauríem de poder revisar la nostra disponibilitat interior per al perdó: El que ens cal rebre i el que voldríem donar. El temps de quaresma ens porta indefectiblement a confrontar-nos amb aquest repte.

 

Sabent que és molt difícil perdonar o demanar perdó de bones a primeres, sobretot si estem ferits i ressentits. El perdó és un acte lliure, que necessita un temps i, -sobretot-, un procés interior. Per arribar al perdó sincer i veritable, hi ha d‘haver el reconeixement de la culpa i la voluntat de fer un gest envers Déu Nostre Senyor i les persones a qui hem pogut fer mal. I al mateix temps, cal saber que no podem esperar que ens perdonin només perquè nosaltres ho haguem decidit així. Demanar perdó no vol dir necessàriament que es produeixi la reconciliació. El procés que ens portarà a descobrir i acollir el perdó haurà de passar pel dolor del pecat i el propòsit d‘esmena. Sense aquesta necessària finor espiritual no pot haver-hi procés. Per iniciar el camí, caldrà predisposar la voluntat amb la humilitat. Per continuar-lo, cal obrir el cor a la gràcia de Déu.

 

I, tant p a ser perdonats com si desitgem perdonar, ens caldrà assumir el dolor de la ferida, garbellar el ressentiment amb l‘amor guaridor del Senyor, acollir la creu, i caminar pel camí del sant desprendiment, cercant la llibertat interior. Potser ens caldrà fer penitència. És el gest del qui mendica. El joc de paraules que encapçala aquesta reflexió pren sentit quan entenem que el perdó és necessàriament un diàleg entre dues parts i a partir de dues parts distanciades per un trencament. Però per tal que es pugui donar aquest «perdo‘s», caldrà que hi intervingui el Totalment Altre. És Déu nostre Senyor qui pot canviar el cor de pedra amb què ens protegim, per un cor de carn, sensible i disposat a deixar-se estimar de veritat. És la gràcia de Déu, acollida en l‘ànima del pelegrí qui ens amoroseix i estova el cor. Perquè el perdó només pot néixer en l‘interior de la persona. Això pot suposar, -fins i tot-, una lluita interna, un temps de foscor i violència entre el nostre ego i els seus dimonis, i el Senyor que ens vol alliberar del mal viure, perquè ens vol redimir i divinitzar. És un exercici espiritual. Déu nostre Senyor ens estima entranyablement i, -si ens deixem-, ens perdona i ens aixampla el cor. Aleshores tindrem l‘oportunitat de fer que el perdó sigui també reconciliació: Amb nosaltres mateixos, amb els aquelles persones amb qui hem tingut un conflicte traumàtic, i amb el qui sant Ignasi anomena el Criador, que no és altre que Aquell que ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha salvat, perquè ens estima amb un amor incondicional i fidel. En el perdó sagramental, la dimensió horitzontal i la vertical es trenen amb la gràcia divina. Per arribar fins aquí,  -però-, calen quaranta dies bíblics. És a dir, un període llarg de temps, el que necessita la nostra naturalesa humana per facilitar la guarició. I naturalment, les tres disponibilitats de l‘ànima: oració, dejuni i caritat. 

 

Josep Molist i Rifà, prevere.

L'ESPERIT DE LA LITÚRGIA

El pensament presentat en germen en aquesta obra, Guardini continuà desenvolupant-lo en tot d‘articles i llibres sobre el culte, la pregària, i d‘una manera particular en el seu escrit ja esmentat Sobre el sentit de l‘Església, publicat l‘any 1922 i que tingué una gran difusió, fins a esdevenir molt aviat  el llibre preferit pels grups catòlics de joventut alemanys, i que algú ha descrit com «el llibre fundacional del moviment litúrgic». També l‘opuscle Sobre els signes sagrats és un complement bàsic per a entendre millor L‘esperit de la litúrgia. Ajuda  a descubrir el sentit simbòlic dels gestos, paraules i accions emprats per l‘Església com ara inclinar-se, posar-se de genolls o restar dempeus, fer el signe de la creu amb aigua beneïda, l‘àmbit sagrat del temple, l‘altar, els ciris, el repic de les campanes o el valor expressiu de travessar una porta, pujar els graons de l‘altar.  Quant a l‘obra L‘esperit de la litúrgia, traduïda amb exit a diverses llengües, reimpresa una i altre vegada al llarg del segle passat, convertida en un clàssic de la teologia litúrgica, i que ara per primer cop veu la llum en la nostra llengua catalana, cal dir que manté encara la seva vigència en no pocs dels seus punts. Entre aquests punts, que l‘agenda de la renovació litúrgica faria bé de no desatendre, caldria destacar-ne els següents:

El primer relatiu a la participació activa en el culte, es podria resumir amb la dita, atribuïda a Pius X, segons la qual la comunitat cristiana no ha de «resar en la missa», sinó «resar la missa». La participació activa, en la qual els elements bàsics del pa i del vi són allà per fer palès el misteri de Déu que ve a nosaltres i la resposta que li donem, implica, d‘una banda, l‘alternança de la resposta comunitària (lloançes i pregàries cantades) amb la invitació a la interioritat (escolta atenta, silenci, reflexió), i de l‘altra un dinamisme alhora interior i exterior, en el qual el dinamisme de la nostra ment i dels nostres cors s‘expressa en gestos com fer el senyal de la creu, inclinar-se o agenollar-se, restar dempeus, asseure‘s.

com a punt segon caldria destacar el convenciment de Guardini segons el qual, partint de l‘eclesiologia del cos místic de Crist, en l‘acció eucarística la comunitat expressa i enforteix el seu ésser veritable, que és la seva vida de comunió amb Crist. Del Crist vivent prové, en efecte, l‘existència de la comunitat, que al seu torn, aplegada en comunitat de culte, celebra sense parar el misteri trascendent del Crist, a la llum del qual s‘aclareix la solidaritat humana, la sacralitat de la creació, l‘objectivitat de la veritat. 

Introducció del llibre  L‘esperit de la litúrgia, de Romano Guardini, a cura del P. Cebrià Pifarré, Editorial Portic, Barcelona 2011, pp. 35-37 
CARTA SOBRE LA PREGÀRIA

Em preguntes:

per què pregar?

Et responc:

per viure.

Sí: per viure veritablement, cal pregar. Per què? Perquè viure és estimar: una vida sense amor no és vida. És solitud buida, és presó i tristesa. Viu veritablement tan sols qui estima: i estima tan sols qui se sent estimat, tocat i transformat per l’amor. Com la planta que no fa florir el seu fruit si no li arriben els raigs del sol, així el cor humà no s’obre a la vida veritable i plena so no és tocat per l’amor.

Ara, l’amor neix de la trobada i viu de la trobada amb l’amor de Déu, el més gran i autèntic de tots els amors possibles, un amor que va més enllà de qualsevol definició nostra i de totes les nostres possibilitats. Pregant, ens deixem estimar per Déu i naixem a l’amor, sempre de nou. Per això, qui prega viu en el temps i per l’eternitat.

I qui no prega? Qui no prega corre el risc de morir dintre seu, perquè li mancarà més d’hora o més tard l’aire per respirar, el calor per viure, la llum per veure, el nodriment per créixer i la joia per donar un sentit a la vida.

Em dius: però jo no sé pregar! Em demanes: es prega? Et responc: comença per donar una mica del teu temps a Déu. Al començament, l’important no serà si aquest temps és més o menys, sinó que Tu l’hi donis fidelment. Fixa’t un temps per dedicar cada dia al Senyor, i dóna-l’hi fidelment, cada dia, tant quan ho sentis com quant no ho sentis. Cerca un lloc tranquil, on si és possible hi hagi algun signe que evoqui la presència de Déu (una creu, una icona, la Bíblia, el tabernacle amb la presència eucarística…). Recull-t’hi en silenci: invoca l’Esperit Sant, perquè sigui Ell qui cridi en tu “Abbà, Pare!” Porta a Déu el teu cor, àdhuc si està trasbalsat: no tinguis por de dir-li-ho tot, no tan sols les teves dificultats i el teu dolor, el teu pecat i la teva incredulitat, sinó també la teva rebel·lió i la teva protesta, se les sents a dintre.

Tot això, posa-ho en les mans de Déu: recorda que Déu és Pare–Mare en l’amor, que ho acull tot, ho perdona tot, ho il·lumina tot, ho salva tot. Escolta el seu silenci: no pretenguis d’ obtenir-ne ràpidament les respostes. Persevera. Com el profeta Elies, camina en el desert vers la muntanya de Déu: i quan t’hauràs atansat a Ell, no el cerquis en el vent, en el terratrèmol o en el foc, en signes de força o de grandesa, sinó en la veu del silenci subtil (cf. 1Re 19,12). No pretenguis d’aferrar Déu, sinó deixa que Ell passi en la teva vida i en el teu cor, et toqui l’ànima, i es faci contemplar per tu encara que només sigui d’esquena.

Escolta la veu del seu silenci. Escolta la seva paraula de vida: obre la Bíblia, medita-la amb amor, deixa que la paraula de Jesús parli al cor del teu cor; llegeix els salms, on trobaràs expressat tot allò que voldries dir a Déu; escolta els apòstols i els profetes; enamorat de les històries dels patriarques i del poble elegit i de l’església naixent, on trobaràs l’experiència de la vida viscuda a l’horitzó de l’aliança amb Déu.

Iquan hagis escoltat la paraula de Déu, camina encara una bona estona pels senders del silenci, deixant que sigui l’Esperit que vingui a unir-te a Crist, Paraula eterna del Pare. Deixa que sigui Déu Pare qui et plasmi amb les seves dues mans, el Verb i l’Esperit Sant.

Al començament, potser et semblarà que el temps per fer tot això és massa llarg; si mai et passa, persevera amb humilitat, donant a Déu tot el temps que siguis capaç de donar-li, mai menys, però, del que hagis establert que li pots donar cada dia. Veuràs que de cita en cita la teva fidelitat serà premiada, i et passarà que a poc a poc el gust de la pregària creixerà dins teu, i allò que al principi et semblava inassolible esdevindrà cada vegada més fàcil i bell. Entendràs llavors que el que compta no és tenir respostes, sinó posar-se a disposició de Déu: i veuràs que tot el que portaràs a la pregària serà transfigurat a poc a poc.

Així, quan et posis a pregar amb el cor trasbalsat, si perseveres, veuràs que després d’haver pregat llargament potser no hauràs trobat respostes als teus interrogants, però aquests s’hauran fos com la neu amb el sol i al cor t’envairà una gran pau: la pau de ser en les mans de Déu i de deixar-te conduir dòcilment per Ell, al lloc que Ell ha preparat per a tu. Llavors, el teu cor renovat podrà entonar el càntic nou, i el “Magnificat” de Maria et sortirà espontàniament dels llavis i serà cantat per l’eloqüència silenciosa de les teves obres.

Sàpigues, però, que no mancaran en tot això les dificultats: a vegades, no aconseguiràs de fer callar el brogit que t’envolta i que hi ha dins teu; a vegades et sentiràs fatigat i àdhuc amb poques ganes de posar-te a pregar; a vegades, la teva sensibilitat es torbarà, i qualsevol cosa et semblarà preferible a estar en actitud de pregària davant de Déu, “perdent” el temps. Sentiràs, fins i tot, les temptacions del Maligne, que cercarà de totes les maneres de separar-te del Senyor, allunyant-te de la pregària.

No tinguis por: les mateixes proves que tu vius les han viscut els sants que t’han precedit, i sovint molt més pesades que les teves. Tu continua simplement tenint fe. Persevera, resisteix i recorda que l’única cosa que podem donar veritablement a Déu és la prova de la nostra fidelitat. Amb la perseverança salvaràs la teva pregària, i la teva vida.

Vindrà l’hora de la “nit obscura”, en què tot et semblarà àrid i fins absurd en les coses de Déu: no tinguis por. És aquella l’hora en què Déu mateix t’acompanya per lluitar junt amb tu: remou de tu tot pecat, amb la confessió humil i sincera de les teves culpes i el perdó sagramental; dóna a Déu encara més del teu temps, i deixa que la nit dels sentits i de l’esperit esdevingui per a tu l’hora de la participació en la passió del Senyor. En aquell punt, serà Jesús mateix qui et portarà la creu i et conduirà amb Ell vers la joia de la Pasqua. No et sorprengui, doncs, de considerar fins i tot amable aquella nit, perquè la veuràs transformada per a tu en nit d’amor, inundada per la joia de la presència de l’Estimat, curulla del perfum de Crist, lluminosa de la llum de Pasqua.

No tinguis por, doncs de les proves i de les dificultats en la pregària: recorda tan sols que Déu és fidel i no et donarà mai una prova sense donar-te’n la via de sortida i no t’exposarà mai a una temptació sense donar-te la força per suportar-la i vèncer-la. Deixa’t estimar per Déu: com una gota d’aigua que s’evapora sota els raigs del sol i puja cap amunt i retorna a la terra en forma de pluja fecunda o ruixat consolador, així deixa que tot el teu ésser sigui treballat per Déu, plasmat per l’amor trinitari, absorbit en ell i restituït a la història com a do fecund. Deixa que la pregària et faci créixer lliure de qualsevol temor, el coratge i l’audàcia de l’amor, la fidelitat a les persones que Déu t’ha confiat i a les situacions en què t’ha posat, sense cercar evasions o consolacions barates. Aprèn, pregant, a viure la paciència d’esperar els temps de Déu, que no són els nostres temps, i a seguir els camins de Déu, que tan sovint no són els nostres camins.

Un do particular que et donarà la fidelitat en la pregària és l’amor als altres i el sentit de l’església: com més preguis, més sentiràs misericòrdia per tots, més voldràs ajudar els qui pateixen, més fam i set de justícia tindràs per a tothom, especialment per als més pobres i febles, més acceptaràs d’assumir el pecat dels altres per completar en tu allò que manca a la passió de Crist en benefici del seu cos, l’església. Resant, sentirà que n’és, de bell, ser a la barca de Pere, solidari amb tots, dòcil al guiatge dels pastors, sostingut per la pregària de tots, disposat a servir els altres gratuïtament, sense demanar res a canvi. Resant sentiràs créixer en tu la passió per la unitat del cos de Crist i de tota la família humana. La pregària és l’escola de l’amor, perquè és en ella que et podràs reconèixer estimat infinitament i renéixer constantment a la generositat que pren la iniciativa del perdó i del do sense càlcul, més enllà de tota mesura de fatiga.

Pregant, s’aprèn a pregar, i es pre-gusten els fruits de l’Esperit que la vida sigui veritable i bella: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5,22).

Pregant, hom esdevé amor, i la vida adquireix el sentit i la bellesa per a la qual ha estat volguda per Déu.

Pregant, s’adverteix més i més la urgència de portar l’Evangeli a tothom, fins als confins de la terra.

Pregant, es descobreixen els dons infinits de l’Estimat i s’aprèn cada vegada més a donar gràcies a Ell en tota cosa.

Pregant, es viu. Pregant, s’estima. Pregant, es lloa. I la lloança és la joia i la pau més gran del nostre cor inquiet, en el temps i per l’eternitat.

Així doncs, si hagués de desitjar-te el do més bell, si volgués demanar-lo per a tu a Déu, no dubtaria a demanar-li el do de la pregària. L’hi demano: i tu no dubtis a demanar-lo a Déu per a me. I per a tu. Que la pau de Jesucrist, Senyor nostre, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tu. I tu en ells: perquè pregant entraràs en el cor de Déu, ocult amb Crist en Ell, envoltat del seu amor etern, fidel i sempre nou. Ara ja ho saps: qui prega amb Jesús i en Ell, qui prega Jesús o el Pare de Jesús o invoca el seu Esperit, no prega un Déu genèric i llunyà, sinó que prega en Déu, en l’Esperit, per al Fill el Pare. I del Pare, per mitjà de Jesús, en l’alè diví de l’Esperit, rebrà tot do perfecte, el més adequat a ell, el que des de sempre ha estat preparat i desitjat per ell. El do que ens espera. Que t’espera.

 

+ Bruno Forte

Arquebisbe metropolità de Chieti-Vasto

 

 

MEDITACIÓ PAULINA SOBRE EL PROCÉS DE DOL I LA PÈRDUA

Meditació paulina sobre 

el procés de dol i la pèrdua

Explica l’apòstol sant Pau als cristians de Galàcia, que ell no pot presumir de res, que no sigui el seu afecte a la creu de Crist. En la seva pròpia experiència de vida, l’apòstol ha sofert múltiples pèrdues, com ara sentir-se rebutjat a causa de la seva malaltia de la pell. Per a l’apòstol, ja res no té gaire importància, cap dels seus èxits o dels resultats del seu treball, sinó tan sols entendre la vida a partir de l’oportunitat que significa Jesucrist, i encara contemplat sofrent per nosaltres a la creu: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo, per al món (Ga 6,14).» 

La vida no és sempre com la voldríem, la desitjaríem o l’havíem pensat, sinó que ens sorprèn i ens pot arribar a fastiguejar. De fet, la vida és canvi, és mutació, transformació i metamorfosi, sorpresa lluminosa o fosca, tan se val; el que importarà serà com la llegim, com la interpretem, de quina manera en prenem consciència i reintroduïm el nostre propi aprenentatge en la mateixa experiència de la pròpia vida. Pau ho explica encara d’una altra manera als Corintis: Entén que els mals temps passats i les proves gens agradables que li han tocat passar, de fet, són una ocasió per a acceptar la vida tal i com és, per a poder-ne continuar donant gràcies a Déu, per a poder aprendre i donar testimoni a les persones amb les que convivim cada dia. 

Explica un expert en processos d’acompanyament del dol, del Grup Temps, Ricard  Díaz Mallofré, que revisar les actituds personals davant la pèrdua permetrà, no tan sols comprendre el procés de dol com una experiència natural de la vida, sinó com una oportunitat de creixement. Qüestionar aquests aspectes vitals ens mobilitza a revisar i actualitzar les pròpies creences, les nostres idees o fins i tot els nostres valors, que provoquen que ens ressituem novament davant de la pròpia vida i davant de la pròpia mort. En dependrà com interpretem els fets que vivim i indicaran amb quin tipus d’emocions i sentiments ens connectem, si són favorables, sanes i madures o bé ens acabem refugiant en la delectació pel dolor, el patiment i el tancament en nosaltres mateixos, repercutint el malestar interior en les persones que ens envolten cada dia. Tan sols un dol elaborat sanament ens pot conduir a créixer personalment, a aprendre la lliçó que se’ns ha proposat sense que la demanem i a poder-la oferir al nostre voltant com una veritable experiència de vida, com un graonet més que ascendim en el creixement personal, familiar i comunitari. 

Tothom pateix processos de pèrdua en la seva vida: es perden les persones estimades, però també es perd la feina, els diners, els amics, les relacions, l’status, les influències; fins i tot es perd el cotxe, el gat, el gos o el periquito; es perd la joventut, la maduresa o la vellesa, la bondat i l’amor. La pèrdua forma part de la vida. Fins i tot la darrera de les pèrdues, la mort, assetja tots els projectes personals.

No correspon als mortals decidir si hom marxa massa d’hora o massa tard; aquest judici pertany a Déu. La tristesa esdevé adequada quan indica que s’ha produït un dany per pèrdua. La qüestió consisteix en que hom resti disposat a connectar novament amb si mateix, amb l’entorn, aportant alegria a la vida i el sentit d’haver evolucionat, haver entrat en metamorfosi. I, finalment, l’actitud major, «l’amor, que tot ho lliga i perfecciona (Col 3,14)». 

Extret i sintetitzat d’un article de 

Mn. Jordi Castellet i Sala