La conversió de cor no afecta només l’àmbit ètico-personal. La metanoia és un procés que trenca amb el món. Ser cristià avui vol dir estar disposat a ser alternatiu.
És difícil imaginar que un cristià del nostre segle es pugui mantenir sense una relació mística amb el Senyor.
La temptació dels espiritualismes gnòstics. La religiositat que no s’encarna en la vida real i no es tradueix en l’amor pels més pobres, difícilment és cristiana. Crist va morir a la creu.
Per a la mística cristiana dels segles XX i XXI, el sant no és un virtuós heroic, sinó aquell que viu el dia dia en presència de Déu i acull en el seu cor la misericòrdia que s’expressa en la caritat fraterna.
L’abstinència quaresmal en si mateixa ens recorda qui som. Des dels inicis, els cristians han servat l’abstinència de menjar carn els divendres. Aquell dia, a l’hora Nona va morir el Senyor.
La tendresa és l’expressió més genuïna de la misericòrdia. Qui no ha estat amorosit en la primera infantesa pot tenir carències afectives. Per entendre l’amor de Déu, cal identificar l’amor que estima sense esperar res a canvi.
La rigidesa i l’ènfasi ideològic d’alguns cristians podria allunyar els qui ja ens miren amb desconfiança.
Els cristians necessitem la gràcia de Déu, que ens és donada per la inhabitació de l’Esperit Sant.
La Quaresma ens torna a confrontar amb l’evangeli. Amb Jesús. No podríem ser cristians sense una relació sincera, real i concreta amb Jesús.
Els contratemps no ens poden apartar de Jesús. Ho diu l’apòstol. Això no treu que els trasbalsos ens deixin atònits. Fins a oblidar el confort i el consol d’estar amb Jesús. De passar-hi una estona tête a tête.
La creu és la icona de la fe, que és confiança real, viscuda amb convicció. Sense escarafalls.
La senzillesa franciscana i l’austeritat ignasiana es conjuguen. Tot passa pel calvari, pel misteri de la creu. Però a tot arreu s’obren portes.
Demanem la gràcia del coneixement intern de Jesús.
Mai com fins ara, d’uns anys ençà, s’ha parlat tant de la necessitat de diàleg. Infinites reunions de tot tipus tenen com a finalitat el diàleg.
Però em ve un dubte: és que la gent sap què és dialogar? I si ho sap, vol dialogar de veritat? Perquè dialogar suposa tenir unes actituds prèvies que possibilitin el diàleg. Sense aquestes actituds prèvies, el diàleg és inexistent. Perquè dialogar suposa una actitud d’apertura, d’escolta, de receptivitat.
Tanmateix, es porta a la taula de diàleg el tancament sobre les pròpies idees, cultures, sentiments, valors, interessos. Amb l’oblit que aquest tancament els impedeix de reconèixer res més enllà del seu propi món, del seu propi interès, anul·lant, així, el diàleg.
Aquest tancament és contraposat a l’escolta, a l’obertura, al rebre i aprendre, que seria un enriquiment.
Com pot dialogar qui s’ha quedat en el seu propi egoisme? Com es pot dialogar quan s’és incapaç de sortir d’un mateix?
El diàleg verdader és un viatge envers l’alteritat. La qual cosa suposa tres temps: sortir de casa, trobar-se amb el que és diferent i tornar d’una manera diferent de com un va començar.
Per conèixer allò que és diferent cal que un surti del seu món, per endinsar-se en allò que és desconegut. Sense sortida no hi ha diàleg, sinó monòleg. Sense sortida només hi ha projecció i repetició d’allò conegut, sense cap trobada amb el que és diferent.
Quan hi ha la veritable trobada amb “l’altre” es produeix un estranyament. L’altre, alter, m’altera, ja que em confronta amb el desconegut. La trobada verdadera i el diàleg autèntic té lloc quan, en comptes d’imaginar l’altre, deixo que l’altre em reveli el seu món, en lloc de projectar les meves pors o idealitzacions sobre ell.
Després d’un diàleg autèntic, en acabar cap no és ja el mateix de l’inici, perquè s’hi han introduït paisatges nous. El diàleg no dilueix la pròpia identitat, igual que no perdem la nostra llengua pel fet de aprendre altres idiomes.
No es pot dialogar quan un va carregat de prejudicis. Cal tornar a la ment i al cor la innocència, a fi de poder acollir altres camins; cosa que suposa un despreniment de les pròpies actituds negatives o tancades.
No es pot dialogar sense acceptar l’altre persona. Tota barrera que portem d’antuvi impedeix caminar cap a l’alteritat.
Sense voler defensem els nostres territoris d’idees, costums, cultures... que neixen d’un apocament de la nostra personalitat i d’un reduccionisme de la pluralitat i de l’universalisme.
Quan s’observa la quantitat de diàlegs que es proposen, però sense les actituds prèvies que possibilitin el diàleg, es comprèn que aquestes trobades són “diàlegs de sords”.
Per desgràcia, el que prolifera en la majoria de les trobades són “diàlegs de sords”.
Extret del llibre «Pequeños manantiales»
de Federico Elorriaga, sj
AGRAÏR
Busco un lloc tranquil al final del dia.
Tranquil·litzo el meu cos i el meu Esperit.
Em poso en la presència de Déu. El senyor és aquí, amb mi, ara.
Revisc amb la meva imaginació el dia viscut , sense fer cap judici moral (que va estar malament, que no havia d’haver fet o dit ): que vaig fer? amb qui vaig estar? que vaig dir, que em van dir?
Quins sentiments vaig tenir en les coses que vaig fer i amb les persones amb les que vaig estar? que em va donar pau, alegria, goig? que em va molestar, que em va incomodar, em vaig posar distant amb els altres? perquè vaig tenir aquests sentiments? Quin va ser el seu origen?
Dono gràcies per el dia viscut avui, la pau, l'alegria i el goig experimentat. Aquests sentiments són fruit de la presència de Déu i del seu Esperit.
DEMANAR PERDÓ
Li demano perdó a Déu per les distancies , indiferències, males intencions, nicieses del meu dia. per tot el que no m’ha permès créixer, estimar, i servir als altres.
DEMANAR AJUDA I CONFIAR
Acte de profunda confiança que Déu camina amb mi i que mai m’abandonarà. Malgrat el meu pecat i incoherència jo estic embolcallat en l'amor i la tendresa de Déu.
Demano al Senyor seguir sent el seu company/a de ruta.
Li presento a Déu el meu dia de demà : el que faré amb
Senyor; que us conegui, perquè si us conec us estimaré.
Senyor; que us estimi, perquè si us estimo us seguiré
Podria ser l‘slogand‘un anunci publicitari. O bé un joc de paraules. Però no. «Perdo‘s» és una paraula màgica, O, més ben dit, una paraula clau de l‘ideari cristià. Un concepte fonamental, irrenunciable i, tanmateix, innegociable. Encara que el verb «perdonar» indica l‘acció possiblement més difícil i a voltes més delicada que exigeix l‘evangeli; Més encara en un clima cultural de tendència narcicista i en un estat del món amenaçat per la desconfiança dels uns vers els altres. Quantes vegades hem sentit allò de «perdono però no oblido». O hem vist escrit: «Ni oblit ni perdó». El contrast amb les paraules de Jesús és obvi. Així, el sentit cristià del perdó incondicional pot crear algun problema als mateixos que ens diem i volem viure com a cristians. Al final de cada quaresma, hauríem de poder revisar la nostra disponibilitat interior per al perdó: El que ens cal rebre i el que voldríem donar. El temps de quaresma ens porta indefectiblement a confrontar-nos amb aquest repte.
Sabent que és molt difícil perdonar o demanar perdó de bones a primeres, sobretot si estem ferits i ressentits. El perdó és un acte lliure, que necessita un temps i, -sobretot-, un procés interior. Per arribar al perdó sincer i veritable, hi ha d‘haver el reconeixement de la culpa i la voluntat de fer un gest envers Déu Nostre Senyor i les persones a qui hem pogut fer mal. I al mateix temps, cal saber que no podem esperar que ens perdonin només perquè nosaltres ho haguem decidit així. Demanar perdó no vol dir necessàriament que es produeixi la reconciliació. El procés que ens portarà a descobrir i acollir el perdó haurà de passar pel dolor del pecat i el propòsit d‘esmena. Sense aquesta necessària finor espiritual no pot haver-hi procés. Per iniciar el camí, caldrà predisposar la voluntat amb la humilitat. Per continuar-lo, cal obrir el cor a la gràcia de Déu.
I, tant p a ser perdonats com si desitgem perdonar, ens caldrà assumir el dolor de la ferida, garbellar el ressentiment amb l‘amor guaridor del Senyor, acollir la creu, i caminar pel camí del sant desprendiment, cercant la llibertat interior. Potser ens caldrà fer penitència. És el gest del qui mendica. El joc de paraules que encapçala aquesta reflexió pren sentit quan entenem que el perdó és necessàriament un diàleg entre dues parts i a partir de dues parts distanciades per un trencament. Però per tal que es pugui donar aquest «perdo‘s», caldrà que hi intervingui el Totalment Altre. És Déu nostre Senyor qui pot canviar el cor de pedra amb què ens protegim, per un cor de carn, sensible i disposat a deixar-se estimar de veritat. És la gràcia de Déu, acollida en l‘ànima del pelegrí qui ens amoroseix i estova el cor. Perquè el perdó només pot néixer en l‘interior de la persona. Això pot suposar, -fins i tot-, una lluita interna, un temps de foscor i violència entre el nostre ego i els seus dimonis, i el Senyor que ens vol alliberar del mal viure, perquè ens vol redimir i divinitzar. És un exercici espiritual. Déu nostre Senyor ens estima entranyablement i, -si ens deixem-, ens perdona i ens aixampla el cor. Aleshores tindrem l‘oportunitat de fer que el perdó sigui també reconciliació: Amb nosaltres mateixos, amb els aquelles persones amb qui hem tingut un conflicte traumàtic, i amb el qui sant Ignasi anomena el Criador, que no és altre que Aquell que ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha salvat, perquè ens estima amb un amor incondicional i fidel. En el perdó sagramental, la dimensió horitzontal i la vertical es trenen amb la gràcia divina. Per arribar fins aquí, -però-, calen quaranta dies bíblics. És a dir, un període llarg de temps, el que necessita la nostra naturalesa humana per facilitar la guarició. I naturalment, les tres disponibilitats de l‘ànima: oració, dejuni i caritat.
Josep Molist i Rifà, prevere.
El pensament presentat en germen en aquesta obra, Guardini continuà desenvolupant-lo en tot d‘articles i llibres sobre el culte, la pregària, i d‘una manera particular en el seu escrit ja esmentat Sobre el sentit de l‘Església, publicat l‘any 1922 i que tingué una gran difusió, fins a esdevenir molt aviat el llibre preferit pels grups catòlics de joventut alemanys, i que algú ha descrit com «el llibre fundacional del moviment litúrgic». També l‘opuscle Sobre els signes sagrats és un complement bàsic per a entendre millor L‘esperit de la litúrgia. Ajuda a descubrir el sentit simbòlic dels gestos, paraules i accions emprats per l‘Església com ara inclinar-se, posar-se de genolls o restar dempeus, fer el signe de la creu amb aigua beneïda, l‘àmbit sagrat del temple, l‘altar, els ciris, el repic de les campanes o el valor expressiu de travessar una porta, pujar els graons de l‘altar. Quant a l‘obra L‘esperit de la litúrgia, traduïda amb exit a diverses llengües, reimpresa una i altre vegada al llarg del segle passat, convertida en un clàssic de la teologia litúrgica, i que ara per primer cop veu la llum en la nostra llengua catalana, cal dir que manté encara la seva vigència en no pocs dels seus punts. Entre aquests punts, que l‘agenda de la renovació litúrgica faria bé de no desatendre, caldria destacar-ne els següents:
El primer relatiu a la participació activa en el culte, es podria resumir amb la dita, atribuïda a Pius X, segons la qual la comunitat cristiana no ha de «resar en la missa», sinó «resar la missa». La participació activa, en la qual els elements bàsics del pa i del vi són allà per fer palès el misteri de Déu que ve a nosaltres i la resposta que li donem, implica, d‘una banda, l‘alternança de la resposta comunitària (lloançes i pregàries cantades) amb la invitació a la interioritat (escolta atenta, silenci, reflexió), i de l‘altra un dinamisme alhora interior i exterior, en el qual el dinamisme de la nostra ment i dels nostres cors s‘expressa en gestos com fer el senyal de la creu, inclinar-se o agenollar-se, restar dempeus, asseure‘s.
com a punt segon caldria destacar el convenciment de Guardini segons el qual, partint de l‘eclesiologia del cos místic de Crist, en l‘acció eucarística la comunitat expressa i enforteix el seu ésser veritable, que és la seva vida de comunió amb Crist. Del Crist vivent prové, en efecte, l‘existència de la comunitat, que al seu torn, aplegada en comunitat de culte, celebra sense parar el misteri trascendent del Crist, a la llum del qual s‘aclareix la solidaritat humana, la sacralitat de la creació, l‘objectivitat de la veritat.
Introducció del llibre L‘esperit de la litúrgia, de Romano Guardini, a cura del P. Cebrià Pifarré, Editorial Portic, Barcelona 2011, pp. 35-37
Em preguntes:
per què pregar?
Et responc:
per viure.
Sí: per viure veritablement, cal pregar. Per què? Perquè viure és estimar: una vida sense amor no és vida. És solitud buida, és presó i tristesa. Viu veritablement tan sols qui estima: i estima tan sols qui se sent estimat, tocat i transformat per l’amor. Com la planta que no fa florir el seu fruit si no li arriben els raigs del sol, així el cor humà no s’obre a la vida veritable i plena so no és tocat per l’amor.
Ara, l’amor neix de la trobada i viu de la trobada amb l’amor de Déu, el més gran i autèntic de tots els amors possibles, un amor que va més enllà de qualsevol definició nostra i de totes les nostres possibilitats. Pregant, ens deixem estimar per Déu i naixem a l’amor, sempre de nou. Per això, qui prega viu en el temps i per l’eternitat.
I qui no prega? Qui no prega corre el risc de morir dintre seu, perquè li mancarà més d’hora o més tard l’aire per respirar, el calor per viure, la llum per veure, el nodriment per créixer i la joia per donar un sentit a la vida.
Em dius: però jo no sé pregar! Em demanes: es prega? Et responc: comença per donar una mica del teu temps a Déu. Al començament, l’important no serà si aquest temps és més o menys, sinó que Tu l’hi donis fidelment. Fixa’t un temps per dedicar cada dia al Senyor, i dóna-l’hi fidelment, cada dia, tant quan ho sentis com quant no ho sentis. Cerca un lloc tranquil, on si és possible hi hagi algun signe que evoqui la presència de Déu (una creu, una icona, la Bíblia, el tabernacle amb la presència eucarística…). Recull-t’hi en silenci: invoca l’Esperit Sant, perquè sigui Ell qui cridi en tu “Abbà, Pare!” Porta a Déu el teu cor, àdhuc si està trasbalsat: no tinguis por de dir-li-ho tot, no tan sols les teves dificultats i el teu dolor, el teu pecat i la teva incredulitat, sinó també la teva rebel·lió i la teva protesta, se les sents a dintre.
Tot això, posa-ho en les mans de Déu: recorda que Déu és Pare–Mare en l’amor, que ho acull tot, ho perdona tot, ho il·lumina tot, ho salva tot. Escolta el seu silenci: no pretenguis d’ obtenir-ne ràpidament les respostes. Persevera. Com el profeta Elies, camina en el desert vers la muntanya de Déu: i quan t’hauràs atansat a Ell, no el cerquis en el vent, en el terratrèmol o en el foc, en signes de força o de grandesa, sinó en la veu del silenci subtil (cf. 1Re 19,12). No pretenguis d’aferrar Déu, sinó deixa que Ell passi en la teva vida i en el teu cor, et toqui l’ànima, i es faci contemplar per tu encara que només sigui d’esquena.
Escolta la veu del seu silenci. Escolta la seva paraula de vida: obre la Bíblia, medita-la amb amor, deixa que la paraula de Jesús parli al cor del teu cor; llegeix els salms, on trobaràs expressat tot allò que voldries dir a Déu; escolta els apòstols i els profetes; enamorat de les històries dels patriarques i del poble elegit i de l’església naixent, on trobaràs l’experiència de la vida viscuda a l’horitzó de l’aliança amb Déu.
Iquan hagis escoltat la paraula de Déu, camina encara una bona estona pels senders del silenci, deixant que sigui l’Esperit que vingui a unir-te a Crist, Paraula eterna del Pare. Deixa que sigui Déu Pare qui et plasmi amb les seves dues mans, el Verb i l’Esperit Sant.
Al començament, potser et semblarà que el temps per fer tot això és massa llarg; si mai et passa, persevera amb humilitat, donant a Déu tot el temps que siguis capaç de donar-li, mai menys, però, del que hagis establert que li pots donar cada dia. Veuràs que de cita en cita la teva fidelitat serà premiada, i et passarà que a poc a poc el gust de la pregària creixerà dins teu, i allò que al principi et semblava inassolible esdevindrà cada vegada més fàcil i bell. Entendràs llavors que el que compta no és tenir respostes, sinó posar-se a disposició de Déu: i veuràs que tot el que portaràs a la pregària serà transfigurat a poc a poc.
Així, quan et posis a pregar amb el cor trasbalsat, si perseveres, veuràs que després d’haver pregat llargament potser no hauràs trobat respostes als teus interrogants, però aquests s’hauran fos com la neu amb el sol i al cor t’envairà una gran pau: la pau de ser en les mans de Déu i de deixar-te conduir dòcilment per Ell, al lloc que Ell ha preparat per a tu. Llavors, el teu cor renovat podrà entonar el càntic nou, i el “Magnificat” de Maria et sortirà espontàniament dels llavis i serà cantat per l’eloqüència silenciosa de les teves obres.
Sàpigues, però, que no mancaran en tot això les dificultats: a vegades, no aconseguiràs de fer callar el brogit que t’envolta i que hi ha dins teu; a vegades et sentiràs fatigat i àdhuc amb poques ganes de posar-te a pregar; a vegades, la teva sensibilitat es torbarà, i qualsevol cosa et semblarà preferible a estar en actitud de pregària davant de Déu, “perdent” el temps. Sentiràs, fins i tot, les temptacions del Maligne, que cercarà de totes les maneres de separar-te del Senyor, allunyant-te de la pregària.
No tinguis por: les mateixes proves que tu vius les han viscut els sants que t’han precedit, i sovint molt més pesades que les teves. Tu continua simplement tenint fe. Persevera, resisteix i recorda que l’única cosa que podem donar veritablement a Déu és la prova de la nostra fidelitat. Amb la perseverança salvaràs la teva pregària, i la teva vida.
Vindrà l’hora de la “nit obscura”, en què tot et semblarà àrid i fins absurd en les coses de Déu: no tinguis por. És aquella l’hora en què Déu mateix t’acompanya per lluitar junt amb tu: remou de tu tot pecat, amb la confessió humil i sincera de les teves culpes i el perdó sagramental; dóna a Déu encara més del teu temps, i deixa que la nit dels sentits i de l’esperit esdevingui per a tu l’hora de la participació en la passió del Senyor. En aquell punt, serà Jesús mateix qui et portarà la creu i et conduirà amb Ell vers la joia de la Pasqua. No et sorprengui, doncs, de considerar fins i tot amable aquella nit, perquè la veuràs transformada per a tu en nit d’amor, inundada per la joia de la presència de l’Estimat, curulla del perfum de Crist, lluminosa de la llum de Pasqua.
No tinguis por, doncs de les proves i de les dificultats en la pregària: recorda tan sols que Déu és fidel i no et donarà mai una prova sense donar-te’n la via de sortida i no t’exposarà mai a una temptació sense donar-te la força per suportar-la i vèncer-la. Deixa’t estimar per Déu: com una gota d’aigua que s’evapora sota els raigs del sol i puja cap amunt i retorna a la terra en forma de pluja fecunda o ruixat consolador, així deixa que tot el teu ésser sigui treballat per Déu, plasmat per l’amor trinitari, absorbit en ell i restituït a la història com a do fecund. Deixa que la pregària et faci créixer lliure de qualsevol temor, el coratge i l’audàcia de l’amor, la fidelitat a les persones que Déu t’ha confiat i a les situacions en què t’ha posat, sense cercar evasions o consolacions barates. Aprèn, pregant, a viure la paciència d’esperar els temps de Déu, que no són els nostres temps, i a seguir els camins de Déu, que tan sovint no són els nostres camins.
Un do particular que et donarà la fidelitat en la pregària és l’amor als altres i el sentit de l’església: com més preguis, més sentiràs misericòrdia per tots, més voldràs ajudar els qui pateixen, més fam i set de justícia tindràs per a tothom, especialment per als més pobres i febles, més acceptaràs d’assumir el pecat dels altres per completar en tu allò que manca a la passió de Crist en benefici del seu cos, l’església. Resant, sentirà que n’és, de bell, ser a la barca de Pere, solidari amb tots, dòcil al guiatge dels pastors, sostingut per la pregària de tots, disposat a servir els altres gratuïtament, sense demanar res a canvi. Resant sentiràs créixer en tu la passió per la unitat del cos de Crist i de tota la família humana. La pregària és l’escola de l’amor, perquè és en ella que et podràs reconèixer estimat infinitament i renéixer constantment a la generositat que pren la iniciativa del perdó i del do sense càlcul, més enllà de tota mesura de fatiga.
Pregant, s’aprèn a pregar, i es pre-gusten els fruits de l’Esperit que la vida sigui veritable i bella: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5,22).
Pregant, hom esdevé amor, i la vida adquireix el sentit i la bellesa per a la qual ha estat volguda per Déu.
Pregant, s’adverteix més i més la urgència de portar l’Evangeli a tothom, fins als confins de la terra.
Pregant, es descobreixen els dons infinits de l’Estimat i s’aprèn cada vegada més a donar gràcies a Ell en tota cosa.
Pregant, es viu. Pregant, s’estima. Pregant, es lloa. I la lloança és la joia i la pau més gran del nostre cor inquiet, en el temps i per l’eternitat.
Així doncs, si hagués de desitjar-te el do més bell, si volgués demanar-lo per a tu a Déu, no dubtaria a demanar-li el do de la pregària. L’hi demano: i tu no dubtis a demanar-lo a Déu per a me. I per a tu. Que la pau de Jesucrist, Senyor nostre, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tu. I tu en ells: perquè pregant entraràs en el cor de Déu, ocult amb Crist en Ell, envoltat del seu amor etern, fidel i sempre nou. Ara ja ho saps: qui prega amb Jesús i en Ell, qui prega Jesús o el Pare de Jesús o invoca el seu Esperit, no prega un Déu genèric i llunyà, sinó que prega en Déu, en l’Esperit, per al Fill el Pare. I del Pare, per mitjà de Jesús, en l’alè diví de l’Esperit, rebrà tot do perfecte, el més adequat a ell, el que des de sempre ha estat preparat i desitjat per ell. El do que ens espera. Que t’espera.
+ Bruno Forte
Arquebisbe metropolità de Chieti-Vasto
Meditació paulina sobre
el procés de dol i la pèrdua
Explica l’apòstol sant Pau als cristians de Galàcia, que ell no pot presumir de res, que no sigui el seu afecte a la creu de Crist. En la seva pròpia experiència de vida, l’apòstol ha sofert múltiples pèrdues, com ara sentir-se rebutjat a causa de la seva malaltia de la pell. Per a l’apòstol, ja res no té gaire importància, cap dels seus èxits o dels resultats del seu treball, sinó tan sols entendre la vida a partir de l’oportunitat que significa Jesucrist, i encara contemplat sofrent per nosaltres a la creu: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo, per al món (Ga 6,14).»
La vida no és sempre com la voldríem, la desitjaríem o l’havíem pensat, sinó que ens sorprèn i ens pot arribar a fastiguejar. De fet, la vida és canvi, és mutació, transformació i metamorfosi, sorpresa lluminosa o fosca, tan se val; el que importarà serà com la llegim, com la interpretem, de quina manera en prenem consciència i reintroduïm el nostre propi aprenentatge en la mateixa experiència de la pròpia vida. Pau ho explica encara d’una altra manera als Corintis: Entén que els mals temps passats i les proves gens agradables que li han tocat passar, de fet, són una ocasió per a acceptar la vida tal i com és, per a poder-ne continuar donant gràcies a Déu, per a poder aprendre i donar testimoni a les persones amb les que convivim cada dia.
Explica un expert en processos d’acompanyament del dol, del Grup Temps, Ricard Díaz Mallofré, que revisar les actituds personals davant la pèrdua permetrà, no tan sols comprendre el procés de dol com una experiència natural de la vida, sinó com una oportunitat de creixement. Qüestionar aquests aspectes vitals ens mobilitza a revisar i actualitzar les pròpies creences, les nostres idees o fins i tot els nostres valors, que provoquen que ens ressituem novament davant de la pròpia vida i davant de la pròpia mort. En dependrà com interpretem els fets que vivim i indicaran amb quin tipus d’emocions i sentiments ens connectem, si són favorables, sanes i madures o bé ens acabem refugiant en la delectació pel dolor, el patiment i el tancament en nosaltres mateixos, repercutint el malestar interior en les persones que ens envolten cada dia. Tan sols un dol elaborat sanament ens pot conduir a créixer personalment, a aprendre la lliçó que se’ns ha proposat sense que la demanem i a poder-la oferir al nostre voltant com una veritable experiència de vida, com un graonet més que ascendim en el creixement personal, familiar i comunitari.
Tothom pateix processos de pèrdua en la seva vida: es perden les persones estimades, però també es perd la feina, els diners, els amics, les relacions, l’status, les influències; fins i tot es perd el cotxe, el gat, el gos o el periquito; es perd la joventut, la maduresa o la vellesa, la bondat i l’amor. La pèrdua forma part de la vida. Fins i tot la darrera de les pèrdues, la mort, assetja tots els projectes personals.
No correspon als mortals decidir si hom marxa massa d’hora o massa tard; aquest judici pertany a Déu. La tristesa esdevé adequada quan indica que s’ha produït un dany per pèrdua. La qüestió consisteix en que hom resti disposat a connectar novament amb si mateix, amb l’entorn, aportant alegria a la vida i el sentit d’haver evolucionat, haver entrat en metamorfosi. I, finalment, l’actitud major, «l’amor, que tot ho lliga i perfecciona (Col 3,14)».
Extret i sintetitzat d’un article de
Mn. Jordi Castellet i Sala
La mateixa dignitat
Jesús va mantenir incondicionalment la convicció de que tots els éssers humans eren iguals en dignitat i valor. Va tractar als cecs, els coixos i esgarrats, als marginats i captaires amb tant respecte com als qui gaudien d’un alt nivell i estatus. Es va negar a considerar que les dones i els nens tinguessin menys importància o fossin inferiors. Això va capgirar una societat curosament ordenada segons estatus i sentit de l’honor, i més encara quan va apostar per baixar en l’escala social, en lloc d’esforçar-se per pujar fins al cim. Va ensenyar als seus seguidors a ocupar el lloc més baix, de manera que, quan discutien entre ells sobre qui era el més important, va posar enmig d’ells un infant, una persona que no tenia cap distinció ni estatus en aquella societat, i els va dir que s’esforcessin per ser com els nens (Mc 9,33-37). Entre altres coses, aquesta aproximació fa caure dels seus pedestals a “els savis i entesos”, que no tenen el monopoli de la veritat. De fet, la seva saviesa i ensenyament poden fer que no vegin la veritat. Sovint el nen petit, senzill i sense formació, és més savi que els instruïts. “Et dono gràcies Pare”, diu Jesús, “perquè no has revelat aquestes coses als savis i entesos, sinó als petits” (Lc 10, 21). Entre les persones que serien considerades com a petits, en clau d’estatuts i instrucció, en temps de Jesús i que, per tant, havien apreciat el seu missatge, s’hi trobaven les dones.
Una de les maneres en què Jesús va capgirar el seu món, va consistir en concedir a les dones exactament el mateix valor i la mateixa dignitat que als homes. Va destacar entre els seus contemporanis com l’únic mestre que podia comptar amb dones entre els seus amics i deixebles. Se’ns parla de Maria de Betània, a qui ell va animar perquè s’assegués als seus peus com un deixeble (Lc 10-38-42). Però encara va ser més controvertida l’estreta amistat amb Maria Magdalena, a qui va ensenyar i, -sembla-, va parlar de moltes coses. El fet de que es barregés tant lliurement amb les dones, especialment amb les que eren conegudes com a prostitutes, era un veritable escàndol (Lc 7,39; Mt 11,19). L’únic que no preocupava a Jesús, era la seva reputació. El que sí li preocupava era la manera en què les prostitutes i les dones sorpreses en adulteri eren tractades en aquella societat. Elles i, en canvi, -no era així amb els homes-, eren acusades i condemnades com a pecadores. La prostitució i l’adulteri no són possibles si no hi ha reclam per part dels homes i si ells no proporcionen els diners. Per què sempre es llança la culpa a les dones? La posició de Jesús queda bellament il·lustrada en l’escena en què salva la dona acusada d’adulteri, dels homes que volien apedregar-la (Jn 8, 1-11).
Albert Nolan, o.p. Jesús hoy. Una espiritualidad de libertad radical, Sal Terrae, Santander 2007.
Reflexió sobre el cos el dia de Corpus Christi
Avui 6 de juny celebrem el dia de Corpus Christi, la festa del cos de Crist. La nostra divinitat va voler encarnar-se en un cos humà. Aquest cos finit el deixà el dia de la resurrecció, en el qual prengué un cos gloriós: cos també, però no pas humà, sinó perenne.
L’Eucaristia és també una corporeïtat de la divinitat, però igualment finita. En aquest cas, no pas en un cos humà, sinó en un cos (objecte) glúcid trans-substanciat. I igualment caduc, que cal renovar o actualitzar periòdicament i en distints cossos.
La medicina no té resposta ni per la corporeïtat humana ni per la corporeïtat divina. Sabem que el nostre cos humà és caduc, i els cristians creiem en una resurrecció, un canvi d’estat vers un cos gloriós. D’aquest trànsit, poca cosa en sabem.
Tampoc podríem definir amb certesa el moment exacte de la mort, car no totes les cèl·lules del cos moren alhora. Per tant, el que en diem “vida humana” és en realitat un tot, i no pas una suma de parts, que en la seva essència continua essent un misteri.
La mort va precedida de l’agonia, i els símptomes agònics poden ser dolorosos tant pel pacient com per la família. Per tal de pal.liar el dolor, l’ofec, l’angoixa, la ranera... podem administrar medicaments al pacient. Aquests medicaments, però, tenen efectes secundaris greus, el més destacat l’aturada respiratòria i la mort.
Així, amb intencionalitat terapèutica, i no pas amb la intenció de produir la mort contrària al jurament hipocràtic, s’administren les cures pal·liatives. Quan el pacient entra en el procés irreversible de l’agonia, els fàrmacs fan més suportable el trànsit misteriós, tant pel pacient com per la família; i amb la tranquil·litat de consciència del metge que, si l’efecte secundari de l’aturada respiratòria es produeix, haurà estat una anticipació involuntària d’un esdeveniment inevitable, i no pas un acte de deliberada malícia.
La mort cristiana ha evolucionat al llarg dels segles fins a esdevenir avui dia, gràcies a la ciència i als coneixements seculars acumulats, un fenomen assuaujat de les angoixes del passat. Igual que el part, igual que la cirurgia en general.
La intel·ligència que Déu ens ha donat per a evolucionar col·lectivament cap al Bé dóna els seus fruits. La recent epidèmia de coronavirus ens recorda, igual que la torre de Babel, que la pretensió humana de convertir-se en déu és utòpica, i que, si no ens deixem encegar per la supèrbia, els misteris formaran sempre part de la nostra limitada comprensió humana.
Dr. Josep Maria Vilaseca. Professor de medicina a la Universitat de Barcelona i la UVIC.
Hi ha textos de l’Escriptura que no es troben en els leccionaris, i per tant, no els llegim mai a missa. El fragment fou escrit a la tardor de l’any 51 després de Crist. Cal saber que Corint era la capital de la província romana d’Acaia, en aquell moment una ciutat en plena vitalitat i molt pròspera, a causa de la seva situació geogràfica entre el mar Egeu i l’Adriàtic. La ciutat passava del mig mil·lió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus. Hi havia una gran diversitat ètnica i cultural. Tenia fama de ser una ciutat amb molta corrupció i disbauxa. La comunitat cristiana de la ciutat era força gran, encara que es tractava d’una minoria. En la comunitat s’hi reflectien molts aspectes propis d’aquella societat rica i liberal, com ara la diferència entre rics i pobres, les discussions i plets, l’atracció per les religions mistèriques i els seus rituals, la permissivitat en la moral sexual.. etc.. Pau està al cas de les divisions internes de la comunitat i vol respondre a preguntes que aquells cristians li han plantejat. En el capítol 16, al final de la primera carta, Pau dona instruccions als corintis sobre com han de fer la col·lecta que ells mateixos van proposar-se de fer a favor de la comunitat de Jerusalem.
En la segona carta als Corintis, Pau s’enfada amb ells perquè encara no han fet la col·lecta, mentre que els cristians de Macedònia,-una comunitat més pobre-, ja l’han portat a terme.
El tema de les col·lectes en les comunitats del segle I era molt significatiu perquè posava en valor la comunió i el vincle entre les comunitats cristianes i l’església mare de Jerusalem. En aquell moment, l’estructuració de les comunitats eclesials encara era incipient. I sant Pau és molt pràctic i directe:
«Pel que fa a la col·lecta en favor del poble sant que hi ha a Jerusalem, seguiu també vosaltres les instruccions que he donat a les esglésies de Galàcia. Cada diumenge, que casascú posi a part el que hagi pogut estalviar, i així, quan jo vingui, les col·lectes ja estaran fetes. Quan arribi, donaré cartes de presentació als qui vosaltres designareu i els enviaré a portar la vostra ofrena a Jerusalem. I, si convé que hi vagi jo mateix, faran el viatge amb mi» (1Co 16,1-4).
Al cap d’un temps, l’any 57 després de Crist, però, escriu novament als corintis dient-los:
«Vosaltres teniu de tot en abundància: Fe, eloqüència, coneixement, sol·licitud plena i l’amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa» (2Co 8,7). I continua: «A propòsit d’això us dono aquest consell: Convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l’any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, haurieu d’acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d’haver igualtat. En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells, compensi el que us falta a vosaltres. Així s’arribarà a la igualtat, tal com diu l’Escriptura: “Ni en sobrava als qui n’havien recollit molt, ni en faltava als qui n’havien recollit poc"»(2Co 8,10-15).
Creieu que aquesta reflexió és vàlida per a nosaltres, avui?
Vers una Espiritualitat dels Sentits. Meditacions
El cardenal José Tolentino Mendonça, biblista, poeta i escriptor, cita un fragment del gran mestre d‘espiritualitat que fou Thomas Merton.
«El Crist que descobrim realment dins nostre es distingeix d‘aquell que endevades ens esforcem per admirar i idolatrar en nosaltres. És ben bé al contrari: ell vol identificar-se amb allò que nosaltres no estimem de nosaltres mateixos, ja que va carregar damunt seu la nostra misèria i la nostra sofrença, la nostra pobresa i els nostres pecats (...). Mai no trobarem pau si fem cas d‘aquella ceguesa que ens suggereix que el conflicte està superat. Tindrem pau només si som capaços d‘escoltar i abraçar la dansa contradictòria que agita la nostra sang (...). Allí és on se senten més bé els ecos de la victòria del ressuscitat»
Extret del llibre de Tolentino, Elogi de la set, Claret, 2019, pàgina 88.
El ja sí, però encara no, d‘una incerta glòria
Sant Agustí deia que si el present sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. En el llibre-entrevista que Eckart Löhr va fer al gran teòleg protestant Jürgen Moltmann, titulat Esperança per a un món inacabat, l‘autor de Teologia de l‘Esperança, repassa les grans claus sociològiques, culturals i teològiques de la reflexió contemporània que ha fet desvetllar el pensament escatològic arrel dels esdeveniments històrics i polítics del tràgic segle XX, sota l‘influx del pensament jueu i marxista significat pel filòsof Ernst Bloch, amb l‘obra El principi esperança. En l‘àmbit del pensament teològic europeu, Moltmann es va destacar per repensar l‘esperança escatològica com el futur diví que ja ara incideix sobre el món present. Aquest pensament ha influït en la manera comprensiva de presentar l‘eschaton, és a dir, el misteri de la unificació i consumació final preparat per Déu des de la creació del món. El judici, l‘infern, el purgatori i el cel, han estat refigurats per la teologia evangèlica, l‘ortodoxa i la catòlica, en base a la Tradició bíblica i patrística.
Moltmann afirma creure en l‘infern. I diu que la seva generació ha viscut l‘infern a la terra. Va viure la tragèdia de la guerra (parla de l‘infern d‘Auschwitz, Stalingrat i Hiroschima). Tanmateix, està convençut que Crist en baixar als inferns, ha fet saltar les seves portes. Per al teòleg alemany, però, l‘infern de l‘absència de Déu es va donar entre Getsemaní i el Gòlgota. És a dir, abans de la mort de Jesús.
El teòleg catòlic John R. Sachs, afirma que el purgatori no és ni un lloc ni una realitat temporal. Aquest pensador ens explica que el Nou Testament no parla del purgatori, però en canvi, sí que es troba en l‘oració pels difunts que ja apareix en textos litúrgics del segle II. Encara que l‘existència del purgatori no fou definida com a doctrina de fe fins a l‘Edat mitjana: En el Concili II de Lió (1274), després pel Concili de Florència (1439) i el de Trento (1563). El magisteri de l‘Església afirma que, en virtut de la comunió eclesial amb els difunts, les penes del purgatori poden ser alleujades per mitjà de sufragis.
La mort i resurrecció de Jesús és la revelació del destí final que Déu vol per a tota la humanitat i el paradigma de la idea cristiana de la vida eterna. El destí és el cel, la morada de Déu. En el símbol professem que Crist, el Senyor, jutjarà a vius i morts. Però l‘eschaton es mostra no-unívoc. Tant és possible la felicitat eterna com la infelicitat eterna: El cel o l‘infern. Segons l‘elecció de cadascú. Heus aquí el drama.
Josep Molist i Rifà, prevere.
“El poble era cobert de neu. No es veia res del serrat del castell, l’envoltava la boira i les tenebres, i ni tan sols la llumeneta més feble suggeria el gran castell”. Així comença la novel·la El Castell, de Joseph Kafka. En aquesta novel·la, l’autor txec intenta introduir-se en l’enigmàtic misteri de les estructures impenetrables del poder. El funcionari K., amb la bona voluntat, -tal com dirà Hannah Arendt-, dels personatges kafkians, vol arribar al nucli, a l’interior del sistema. El castell esdevé metàfora. Alguns crítics contemporanis han vist una semblança paradoxal entre el castell de Kafka i el castell interior de Las Moradas de Santa Teresa.
Suggestiu i inquietant, el contrast dels dos castells i dels seus mons, ens porta a descobrir dues perspectives de la tradició mística: Teresa, en el context de l’anomenada Mística psicologista, i Kafka, com a representant de la dialèctica del negatiu en la literatura i el pensament europeu a l’inici del segle XX. Kafka representaria la fenomenologia en l’àmbit del relat literari d’allò que Joan de la Creu anomenà la nit obscura del cor. En la línia d’interpretació orientada per l’editor i crític Max Brod, i dins el caràcter inevitablement polièdric d’un autor tant atractiu com trasbalsador, Kafka ens posa davant l’intent constantment fallit i contradictori del qui fa un camí en el que s’avança retrocedint. Teresa identifica el castell com l’edifici interior de l’ànima humana, on hi ha almenys set estances o “moradas”, identificant l’estança central com el lloc de la unió mística amb Déu. No és casual la coincidència del septenari teresià amb els cercles de la muntanya de Thomas Merton. Encara que el camí cap a l’estança principal es trobi ple de dificultats i entrebancs, arribar-hi també depèn de la gràcia divina. En canvi, l’agrimensor, -el funcionari del castell de Kafka-, intenta una i altra vegada arribar amb obstinació al castell envoltat de boira, on no hi ha camí que hi porti, ni porta per on entrar. Podem pensar que Kafka parla de l’inaccessible i misteriós sistema de poder, empoderat i amagat dins l’ombra dels aparells burocràtics, o de l’home contemporani que viu amb angoixa el caràcter tràgic d’una existència sense horitzó, o de la recerca d’un místic que topa constantment amb la paradoxa i que, per tal d’escapar-se del domini del llenguatge, s’embranca en la constant inversió de perspectives que li facilita la metàfora.
En tot cas, tant Teresa de Jesús com Joseph Kafka parlen de la interioritat i se serveixen d’un símbol que troben en l’estructura antropològica de l’ésser humà. Ambdós elaboren una metàfora. Una, marcada per la gràcia i la llum, l’altra, per l’angoixa i la foscor. Podria tractar-se d’una mateixa realitat i aspiració: salvar-se.
Josep Molist i Rifà, prevere.
L’alzina és l’arbre de la força, la fortalesa i la longevitat. En la mitologia grega es diu que Zeus, el déu dels déus de l’Olimp, meditava sota el brancatge d’una alzina. Però fou sota les alzines de Mambré, que Abraham convidà el Senyor i els seus misteriosos acompanyats a seure i reposar quan la calor del dia era més forta. Fou allà on, amb delicada hospitalitat oriental, Abraham feu rentar els peus als visitants i els oferí un àpat per refer les seves forces. Menjaren Mató, llet i carn de vedell. Les alzines assistiren a la promesa del Senyor: l’any vinent per aquest temps, Sara tindrà un fill. Els visitants s’encaminaven a Sodoma i Gomorra. I Abraham inicià sota les alzines un diàleg amb el Senyor per tal d’evitar la destrucció d’aquelles metròpolis que s’havien allunyat de la voluntat de Déu.
La manifestació del Senyor a Abraham, en el paisatge històric de la Revelació, atorga a l’alzina el valor de testimoni. El paral·lelisme entre el relat del gènesi i l’escenari de Betlem és eloqüent. L’alzina o aulina, ens reporta la plena desvelació del misteri diví, en temps de la pau romana. Té la seva raó de ser que Rublev, reflectint la tradició teològica oriental, identifiqués l’escena de Mambré com a imatge profètica del Misteri trinitari. A Betlem, el Verb de Déu es fa carn de la nostra carn, i l’arbre evoca la força d’aquesta autocomunicació divina. La seva fulla és persistent, per això és símbol d’allò que perdura, de l’eternitat. També s’havia especulat que la creu on fou crucificat Jesucrist era de fusta d’alzina. Cosa que no seria gens estranya, perquè el misteri de Nadal, -en realitat-, s’acompleix en l’arbre de la creu. .
Josep Molist Rifà, prevere
La contemplació és una de les formes de pregària de major transformació personal i comunitària, la que mou i ha mogut a estimar més Déu i el proïsme: font de saviesa, d’estimació, d’humilitat, de goig i creativitat apostòlica.
La pregària contemplativa es centra molts cops en els relats evangèlics de la vida de Jesús. Aquells fets tenen a veure amb la nostra vida. Van ser inspirats per l’Esperit Sant, i és aquest mateix Esperit que els actualitza.
La imaginació orant pot ser un mitjà tan o més bo que la reflexió per accedir a Déu. Els artistes han deixat infinites mostres de fe i pietat en obres que encara que no eren fotos reals diuen molt dels valors i els sentiments de Jesús. Contemplem amb la nostra ment imaginativa el que estimem i el nostre amor creix precisament per la contemplació.
Durant la pregària contemplativa el jo resta silenciós i amatent en relació senzilla, fonda i interior. Deixa que el Misteri que s’amaga necessàriament als nostres ulls i sentits faci una certa entrada en nosaltres pel camí desconegut i poc explicable de la llibertat i l’amor que Déu ens té. Una de les millors definicions de la pregària contemplativa la va formular sant Joan de la Creu: tenir els ulls oberts amb un advertiment d’amor.
La contemplació és una de les formes de pregària de major transformació personal i comunitària, la que mou i ha mogut a estimar més Déu i el proïsme: font de saviesa, d’estimació, d’humilitat, de goig i creativitat apostòlica.
La pregària contemplativa es centra molts cops en els relats evangèlics de la vida de Jesús. Aquells fets tenen a veure amb la nostra vida. Van ser inspirats per l’Esperit Sant, i és aquest mateix Esperit que els actualitza.
La imaginació orant pot ser un mitjà tan o més bo que la reflexió per accedir a Déu. Els artistes han deixat infinites mostres de fe i pietat en obres que encara que no eren fotos reals diuen molt dels valors i els sentiments de Jesús. Contemplem amb la nostra ment imaginativa el que estimem i el nostre amor creix precisament per la contemplació.
Procés per ajudar a la pregària contemplativa:
a.- Ambientació. Lloc tranquil, recolliment físic i psíquic. Respiració pausada. Evitar interferències externes i internes en el possible.
b.- Ell comença. El fet de la vida de Jesús que vaig a contemplar és ja un inici de la mútua relació. Ell comença el diàleg en el moment que llegeixo o recordo un fet.
c.- Imaginació creativa. Imagino aquell fet. Començo per el més extern llocs, ambients...després contemplo les persones centrals, des de el seu exterior fins als seus sentiments, ansietats, recerques.... Escolto els mots, veig les mirades i entenc el que està passant a dintre seu.
d.- Fer-me present. Em faig com present, com si hi estigués en aquell moment. Em situo a dintre de l’escena (també va ser inspirada per a mi). Hi tinc un cert drets a ser-hi per la gràcia de Déu. El que escolto, miro i sento, m’ho escolto, m’ho miro i m’ho sento. No serà que la Paraula vol parlar-me, vol mirar-me i es vol fer sentir dintre el meu cor?.
e.- Fixar-se sobretot en Jesús. Ell és el centre, no el perdo de vista ni de l’escena ni de la meva realitat. Intento entendre es seus sentiments, emocions, dubtes, intencions i amors.
f.- Aplicacions i comunicació. Possiblement entenc que puc deduir alguna conclusió o aplicació per a la meva vida. També em comunico amb Ell amb breus mots o obrint el secret interior. Em deixo portar i, si cal, seduir.
g.- Acció de gràcies. Sempre, quan el temps de la contemplació acaba li dono gràcies, faig un breu repàs de com ha anat tot; i si cal prenc alguna nota.
Jesús Renau sj. Publicat a pregaria.cat. 09/05/2012
Esmorzar amb el ressuscitat
La nit de la inutilitat (Jn 21, 1-5)
L’aparició de Jesús en el llac de Tiberíades és una història de resurrecció enmig de la nostra rutina. Els deixebles tornen altra vegada al seu treball diari. Hi ha set deixebles. Set és el número de la transformació. Set simbolitza sempre que allò terrenal s’uneix amb allò celestial, que el cel i la terra es toquen. Els set deixebles sembla que més o menys s’hagin reunit per casualitat. Però, a través del encontre amb el Ressuscitat, esdevenen una comunitat santa, una comunitat en la qual Jesús mateix esdevé el centre místic. Aquí es produeix de sobte una unió, una atmòsfera en què el cel s’obre damunt seu.
Al començament, la unió és més aviat quelcom inútil. Pateixen la inutilitat de tota obra. Experiència que moltes persones avui dia sofreixen. Tenen la sensació que tot és en va, inútil. Estan frustades, decebudes. Res no té sentit. Per què esfoçar-s’hi? No se n’obté res, d’això. Per què treballar en un mateix? Caiem sempre en els mateixos errors. La sensació d’inutilitat ens pren l’energia que necessitem per a viure i ens emmalalteix. (...)
Davant la inutilitat dels nostres actes, tampoc no ens hi ajuda fer com els deixebles, que segueixen amb tanta bona voluntat el seu líder, Pere. Només amb euforia no podem fer res. Quan Pere diu als deixebles que ell se’n va a pescar, aqui responen plens d’entusiasme:«Nosaltres també venim amb tu» (Jn 21,3). Esperen que aquest Pere els pugui ensenyar com tenir èxit en la vida veritable. Moltes persones escolten avui dia aquell qui s’anomena ell mateix guru, que sap exactament on continua el camí. Fascinats per la seva lluminositat pugen a la seva barca, amb l’esperança que, a partir d’ara, tot anirà millor. Però, com els apòstols, han de fer ells mateixos l’experiència de la inutilitat. «Però aquella nit no van pescar res» (Jn 21,3). Tot és inútil. I és de nit. No podem veure-hi. En ells hi ha la fosca, res no té sentit. La barca els condueix cada vegada més endins en la profunditat de la nit.
En aquest matí gris de la inutilitat i del desconsol, apareix Jesús. «Quan va despuntar el dia, Jesús es presenta vora el llac» (Jn 21,4). Qui a la nit pateix la inutilitat de tots els seus esforços, aquest mateix anhela el matí. Però no tots els matins porten consol. També hi ha el matí gris, el matí desconsolat, perquè no trobem un sentit per a viure aquest dia. Però a la vora del llac hi ha Jesús. Els deixebles encara són a la barca en el llac. Encara són en el món del desconegut, en el món dels seus mals sons. Jesús entra a la seva vida des d’un altre món. Els deixebles no el reconeixen. Però Jesús hi entra en contacte. Els pregunta: «Nois, no teniu res per a menjar» Jesús els anomena nois. Encara estan inconscients. Encara que són pescadors experimentats, no entenen cap on s’adreça la seva vida. I, per aquest motiu, els mostra un camí. Els acull en la seva escola. El seu esforç és realment en va. S’esforcen per no res. Per tal que la seva vida esdevingui eficaç, calen altres camins. Però podran aprendre aquests camins nous quan admetin que són nois, que totes les seves habilitats no serveixen per a res quan es tracta de l’essencial.
Quan experimentes en la teva vida inutilitat? Quan tens la sensació que res no té sentit, que tot és inútil? Potser t’has esforçat en va amb els teus fills. Segueixen camins ben diferents. Els seus camins et semblen erronis. Potser la teva tasca és inútil. No hi veus cap resultat. T’esforces en va per esdevenir una altra persona. Tornes una i altra vegada a caure. Repeteix, en la teva inutilitat, les paraules de Jesús: «Nois, no teniu res per a menjar?» No tens res que t’alimenti realment? Jesús apareix a la vora del teu matí gris. Et parla per tal que la teva vida avui no sigui en va, que avui doni fruit, que no caigui en el buit, sinó que esdevingui sana i salva.
Extret del llibre del P. Anselm Grün, OSB, Assaborir la joia de la Pasqua, publicat per l’Editorial Claret de Barcelona, l’any 2005. Pàgines 95-97.
Resar bé el Parenostre
La cinquena petició del Parenostre utilitza en grec un verb que no significa perdonar (tal com el recitem nosaltres) sinó deixar anar. Això sembla que es deu a què, en arameu, la mateixa paraula significa pecat i deute. Els homes solem pensar que els pecats poden ser expiats o perdonats però els deutes «s’han de pagar». En una societat inundada de deutes (com era la de Jesús i és la nostra), això situa el deutor insolvent totalment a mercè del creditor. La concepció del pecat com a deute contreta davant de Déu ens ajuda a comprendre la gratuïtat del perdó i ens obliga, quan som creditors, a la misericòrdia envers el deutor insolvent. I això té serioses conseqüències socials.(...)
De tot el que hem dit, una versió del Parenostre fidel al seu esperit més que a la nostra lletra, podria resar més o menys així:
Abba, Pare de tots que estàs més enllà de la nostra dimensió:
Que resplandeixi el teu nom patern.
Que arribi a nosaltres el teu regne de fraternitat, perquè així s’acompleixi en aquesta terra la teva voluntat, com es compleix en la teva dimensió divina.
Ajuda’ns a donar a tots els homes el sosteniment quotidià.
Descarrega els nostres deutes amb tu, com nosaltres lliurem els insolvents que ens deuen alguna cosa.
I no permetis que ens venci la nostra maldat interior, però lliura’ns també del mal estructurat que ens envolta.
Extret de l’article Resar bé el Parenostre, publicat pel P.José Ignacio González Faus sj., al número 241 (gener-març de 2022), de la revista Selecciones de Teologia, editada pels jesuïtes de Catalunya.