El primer llibre dels Reis, la redacció final del qual s’ha de situar entorn del segle VI abans de Crist, recollint la missió del profeta Elies, de Tixbé de Galaad, conta com l’home de Déu va anunicar i denunciar una sequera. I com ell mateix, seguint l’orientació que va rebre de Déu, se’n anà a viure a prop del torrent de Querit, un afluent del riu Jordà, fins que el mateix torrent es va assecar (cfr. 1Re 17-18). Certament, el relat vol subratllar que el Senyor és qui té el poder sobre  l’aigua i la pluja. 

La narració continua explicant que, en eixugar-se el torrent, Elies va anar a Serepta de Sió, a casa de la viuda. Al cap de tres anys de sequera, -ens diu el text-, Déu va enviar el profeta a veure Acab, el rei, per interpel·lar-lo, quan a Samaria ja hi havia una gran fam. Després de moltes facècies i de la lluita amb els profetes dels Baals, comptant amb la complicitat d’Obadiahu, la història acaba amb aquella gran trobada de profetes a la muntanya del Carmel. Al final del capítol 18, un cop vençuts els falsos profetes, el relat diu que “El cel s’anà enfosquint amb núvols que el vent portava, i caigué un gran xàfec” (1Re 18,45).  

Al nostre país, a començaments de gener va ploure una mica, però ho va fer poc. I de moment, no sembla que hi vulgui tornar. I ja fa tres anys que patim la sequera. Continuarem fent rogatives, demanant la pluja al cel. Encara que ben bé, no sabem si només depèn del cel. I és cert que les sequeres han estat recurrents al llarg de la història, però hi ha moltes veus que apunten que ens trobem ja davant d’un nou cicle, en què podem rebre les conseqüències d’haver malejat el regal més gran i bonic que ens ha fet el Creador. La necessitat de la pluja, -és clar-, ens interpel·la de manera molt significativa, i sembla evident que la complicitat dels grans oligopolis amb els poders polítics dels països postindustrials, hi té alguna responsabilitat. Francesc, el papa, ens ha regalat una bellíssima reflexió sobre la nostra relació i la cura amb el que ell anomena la casa comuna. Les encícliques Laudato si’ i Laudate Deum, constitueixen una meditació en què se’ns ofereix una mirada holística sobre la realitat, una mirada molt aclucada per als qui només es miren el melic.

Josep Molist i Rifà, prevere.