Tots Sants és una de les festes que el dir popular anomena assenyalades. Aquest any no ha tingut pont, però en canvi, ha estat rellevant que el dia de difunts s‘escaigués en diumenge. D‘aquesta manera, s‘ha fet visible el díptic que formen aquestes dues festes litúrgiques. L‘Església pelegrina prega i demana la intercessió de l‘església triomfant i, així, es manifesta la comunió entre els vius i els Vivents. La festa dels difunts reforça el sentit d‘aquesta comunió dels sants. Perquè els qui continuem caminant a la presència del Senyor preguem pels qui es troben en aquell «temps» en què la felicitat creix incessantment per l‘influx de Déu, -tal com deia Santa Caterina de Gènova-, a mesura que els impediments van desapareixent. Perquè la pregària incideix, afecta i ajuda els qui, en el que la tradició teològica ha anomenat el purgatori, malden per alliberar-se dels obstacles per obrir el seu cor totalment a l‘amor de Déu. Amb els nens i nenes vam anar al cementiri per fer-hi la sessió de catequesi. Es tractava de descobrir el sentit de les paraules de sant Pau quan recorda als cristians de Roma que «tant si vivim com si morim, som del Senyor». Perquè el cementiri és el lloc dels qui s‘han adormit confiant en el Senyor. Els dies previs a la festa, tot era preparació: els rams i les flors, els cants propis, els textos litúrgics, l‘escombrar i treure la pols de la capella del cementiri… Va ser la tarda de Tots Sants en la missa que vam celebrar a la capella del fossar que vam estrenar les estovalles que l‘Antonia Escudero ha fet per l‘altar de l‘oratori. Acabada la missa, al peu de l‘escala, vam pregar per tots i totes els fidels difunts que hi reposen. I com cada any, el dia de difunts vam treure la safata de les ànimes. Tot el mes novè, quan  en l‘hemisferi nord la tardor climàtica s‘imposa, la litúrgia contempla la bellesa de la mort de la natura des de l‘enyorança dels qui portem en la memòria del cor.